EL passat divendres 16
d’abril  va tenir lloc la segona de les xerrades del Cicle “
Economia i justícia social que estem organitzant conjuntament les
CUP i ESAN a Elx.  En aquesta ocasió hem contat amb Joan
Junyent Tarrida, economista i membre del seminari d’economia
crítica Taifa.

Joan Junyent va exposar les conegudes causes de la
crisis  de forma sintètica arribant a la conclusió que aquesta
crisi pot haver esclatat amb la bombolla financera però que els seus
causes són degudes a la pròpia dinàmica del capitalisme. Les
crisis són intrínseques al capitalisme. Per això  per
entendre aquesta crisi cal entendre el funcionament de la societat
capitalista. Com ja vam escoltar en altres xerrades, el factor
determinat de l’arribada de d’una crisi es la “tendència
descendent de la taxa de  guanys” que obliga al capital a
trobar constantment espais nous on poder invertir i especular
pressionant  per que les lleis i el model productiu les
facilite major acumulació de capital. A partir de la crisis
dels 70, Estats i Governs de torn, als seus serveis, s’afanyen en
aplicar polítiques neoliberals pressionat sobre els salaris i les
condicions laborals, regularitzant  la expansió dels mercats
per facilitar aquesta tasca.  El capital aconsegueix globalitzar
la producció i el consum i desenvolupar la especulació financera.

Aquesta etapa neoliberal
s’ha caracteritzat per una forta inversió en infraestructures, un
desenvolupament de les companyies aèries, un desenvolupament de
l’industria de l’automòbil i les seues infraestructures,
privatització i internacionalització d’empreses energètiques i
altres antics monopolis públics, inversió en el sector de l’oci i
el luxe i per tant el consum creixent de combustibles fossils.

L’aposta neoliberal va tenir conseqüències
desastroses per l’economia real i per al medi ambient.  Ja en
l’avantsala de la crisi hi van haver indicador que ens anunciaven
la crisi.  A l’any 2000 a l’estat espanyol  el nombre
d’hipoteques va caure un 11% i posava sobre avís del que després
havien de patir.  En 2007, només en un més d’esclatar la
bombolla financera, 4,5 bilions de dolar es van esborrar del mercat
accionarial.

A continuació Joan es va centrar en quines van ser
les mesures de rescat per part dels governs i particularment el del
govern Zapatero. Joan analitza en profunditat aquestes mesures i en
demostra en dades i de manera molt pedagògica com la majoria
d’aquestes mesures només han estat dirigides a salvaguardar
l’estabilitat dels grans capitals: la injecció de liquides. En
2008  els plans de rescat sumen 6 bilions en tot el món.  Més
endavant es va duplicar. Aquí a l’Estat Espanyol  es va
començar amb 50 mil milions d’euros  i van acabar en 150 mil
bilions, dinés que paguem tots i totes. Però aquestes injeccions ja
no poden contenir el problema i es consolida la caiguda de les borses
amb pèrdua del valors dels actius financers i no financers.
Amb el qual hi ha una pèrdua dels valors dels estalvis. El govern
espanyol intenta  calmar als estalviadors  amb avals 
per a la banca i garantint depòsit,  però encara i així el
club dels super  rics es va veure afectat.

Al mateix temps l’augment de les diferències
salarials es disparen. Un directiu d’una entitat financera passa de
cobrar 63 vegades més que un o una  treballadora de la mateixa
empresa a 96 vegades més. Hi han menys billonaris  però
segueixen sent milionaris.  Mentre tant  a nivell mundial
es parla de la refundació del capitalisme que, com hem vist, es
queda en no res.  Es mantenen el paradisos fiscals (encara que
li han canviat el nom), no s’aplica cap taxa per gravar el capital
financer…, a més a més  intenten salvar-nos de la crisi amb
les mateixes mesures per les quals hem arribat. El pla es seguir amb
la privatització de bens i serveis públics. Un espai encara mig
verge per seguir enriquint-se traguen profit de la crisi i
reinventant  els bons brossa, aquesta vegada batejats de la
mort, doncs es vol especular amb segurs que garanteixen els segurs de
vida que no es poden garantir hui en dia. Al estat espanyol el segon
pla E està dirigit a el sector que ha fet fallida: automòbil,
ciclomotors, electrodomèstics. S’aprofundeix en les mesures
neoliberals: reforma fiscal regressiva, allargament de l’edat de
jubilació,  reduccions de les pensions, reforma laboral
(ocupabilitat, més flexibilitat, més formació)   que
l’únic que està aconseguint es un divorci cada volta major  entre
recuperació econòmica dels grans capitals i creació d’ocupació,
l’augment de les desigualtats i de la pobresa.

En conclusió la crisi immobiliària, financera i
econòmica actual  és un episodi més en el llarg i permanent
procés  de l’acumulació del capital. Està  totalment
lligada a la dinàmica del conjunt del capitalisme mundial.
Explotació com a treballadors i treballadores, explotació com a
consumidors/res,  explotació en els estalvis,  explotació
en la prosperitat  i explotació en la crisi. No es deu ni es
pot tornar a la anterior situació a la crisi.  Per tant no hi
ha possibilitats d’una refundació del capitalisme amb rostre humà
i lliure de crisis. Només un sistema econòmic i social
autènticament alternatiu podrà resoldre les crisis.