La Candidatura d’Unitat
Popular decideix impugnar i presentar alegacions a tots els Plans
Directors que inclouen les 100 Àrees Residencials Estratègiques
(ARE) promoguedes per la Generalitat de Catalunya arreu del
territori. Les CUP han iniciat, des de fa mesos, diferents campanyes
d’oposició a les Àrees Residencials Estratègiques (ARE),
denunciant així la decisió unilateral de la Generalitat de
construir 90.000 nous habitatges a 86 municipis catalans. Ho han
explicat aquest dissabte en roda de premsa a Valls.

A partir del Decret
1/2007 de 16 d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria
urbanísitica, es crea una via urgent i directa per posar sòl a
disposició dels promotors i edificar massivament habitatge en el
menor temps possible. Les ARE es poden desenvolupar en terrenys
considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans
Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris
inexistents en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els
tràmits, terminis, controls i normativa exigits per poder
urbanitzar; les ARE permeten que surtin al mercat tots els terrenys
que durant dècades Incasòl ha anat comprant arreu del Principat. I
el que és el pitjor, les ARE impedeixen els processos de
participació ciutadana que fins ara eren obligatoris, i que
permetien implicar a tots els agents socials i polítics del municipi
en la definició del planejament del seu poble o ciutat. Per la CUP,
les ARE són, doncs, una vulneració als nostres drets com a
ciutadans.



Des d’aquest plantejament les CUP consideren que
alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser
inconstitucionals, i que suposa la més gran vulneració de
l’autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments.



El
Govern d’Entesa ha intentat vendre aquestes mesures urgents i el
Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al dèficit
d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de
repetir que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran
d’algun tipus de cobertura pública. S’obliden, però, de
reconèixer que les ARE no van acompanyades de polítiques reals per
garantir l’accés a l’habitatge, els actuals criteris d’accés
a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la
nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria
d’habitatge han oblidat deliberadament les polítiques de foment
del lloguer, la rehabilitació o la recuperació dels pisos buits. La
crisi immobiliària actual és una crisi d’excés d’oferta, per
tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos! A molt
pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges.

Principis
d’oposició a les Àrees Residencials Estratègiques:



• La
Candidatura d’Unitat Popular rebutja els criteris de la política
nacional d’habitatge que ha emprès el Govern d’Entesa. És en
aquest sentit que presentem al·legacions a tots els Plans Directors
Urbanístics que ha impulsat el govern i plantegem un política
alternativa d’habitatge per a tot el país. No plantegem oposicions
parcials o locals a determinades Àrees Residencials Estratègiques
sinó que denunciem aquesta nova figura imposada i unilateral del
planejament urbanístic català.

• El Decret Llei 1/2007 de
mesures urgents en matèria d’urbanisme, vulnera l’autonomia
municipal garantida fins ara en matèria d’ordenació urbanística
i anul·la l’autonomia municipal quant a la tasca planificadora i
d’ordenació del territori.

• El desenvolupament de les ARE
que estableix el Decret Llei, esdevé una drecera per obviar i
prescindir dels processos de participació ciutadana obligatoris fins
ara en les qüestions de planejament general dels municipis.

•
Les ARE són l’exemple més evident del model de creixement
indefinit que segueix defensant el Govern d’Entesa a Catalunya. Un
model oposat als principis de sostenibilitat i preservació del
territori que defensa i treballa la Candidatura d’Unitat Popular.
Les ARE impliquen un creixement, en nombre d’habitatges i de
població, totalment inassumible i insostenible pel país i per la
majoria de municipis afectats.



Les ARE no són polítiques
d’esquerres:



• Els partits del govern (PSC, ERC i IC-EUiA)
i els mitjans de comunicació afins han iniciat una campanya
propagandística entorn a les ARE i la seva política d’habitatge,
considerant aquesta nova legislació com a progressista i de foment
de l’accés a l’habitatge. Això no obstant, la realitat que
s’imposa és una altra: Les ARE no responen a les necessitats de la
ciutadania sinó que es van dissenyar a finals de l’any 2007 per
satisfer les necessitats del capital promotor i constructor.

o El
Pacte Nacional de l’Habitatge i el Decret 1/2007 de mesures urgents
van ser part de l’estratègia electoralista que el PSC i els seus
socis de govern iniciaren per a guanyar les eleccions de novembre de
2007. Un cop més, el Govern d’Entesa va vendre fum i desinformació
per tal de guanyar unes eleccions, difonent com a únic missatge que
impulsaven de forma urgent la construcció d’habitatge de protecció
oficial.

• El dèficit que pateix del Principat de Catalunya
d’habitatge amb cobertura pública i de protecció oficial ha estat
fruit de la deliberada deixadesa que els governs de CiU i el primer
Tripartit. La legislació vigent fins ara permet clarament tant la
provisió de sòl com la promoció pública d’habitatge en
diferents graus de protecció. Per tant, si els catalans i catalanes
ens trobem patint una situació crítica és simplement perquè no
s’ha volgut aplicar la legislació vigent. Els governs de CiU i el
tripartit no han emprès cap tipus de política d’habitatge fins
que els beneficis del mercat lliure immobiliari no han començat a
perillar. L’adveniment de la crisi immobiliària ha forçat al
Govern d’Entesa a projectar habitatge protegit com a única
alternativa pel sector immobiliari. Per tant, no és política
d’esquerres sinó necessitats de benefici immediat pel sector
promotor i consturctor.

• El Pacte Nacional de l’Habitatge no
ha estat cap progrés social. Recordem que l’acord al que es va
arribar incloïa les peticions del sector immobiliari i dels partits
liberals i conservadors catalans. De fet, El Pacte Nacional per
l’Habitatge és un exemple més d’aquesta nova moda política
dels “Pactes Nacionals” i dels consensos, que no volen dir altra
cosa que integrar la dreta i els interessos de la patronal en les
grans decisions del govern. D’aquesta manera, ens trobem avui, amb
un gran Pacte que té com a màxim objectiu la injecció de capital
públic al sector immobiliari, per tal de suavitzar una crisi que el
mateix sector ha generat. Ni els partits, ni l’Associació de
Municipis, ni la Federació de Municipis, ni els sindicats
majoritaris han gosat revelar-se al xantatge dels empresaris de la
construcció: diposar de sòl molt barat, sovint rústic, per a les
seves promocions urgents.

• El Govern d’Entesa (PSC, ERC i
ICV-EUiA) està desenvolupant una política de desenvolupament
territorial, seguint els mateixos principis ideològics que els
diferents governs de CiU a la Generarlitat: el creixement és la
condició que imposen ala ciutadania per tenir accés a més i
millors serveis i infrastructures. La pràctica política del
“xantatge del creixement” que tan es va criticar a CiU.





Les
conseqüències de les ARE i el creixement previst:



• Cap
dels signants del Pacte Nacional per l’Habitatge havien previst, a
finals del 2007, l’aturada que ha patit el sector mesos més tard.
Per tant, molts dels objectius i arguments de les ARE es veuen ara en
entredit:

o La Generalitat de Catalunya no diposa del finançament
necessari per executar aquesta operació urbanística a tot el
país.

o El mercat immobiliari està saturat de pisos recentment
construïts i no venuts, per tant buits, que constructors i promotors
no han pogut rentabiltizar. Part del sector immobiliari ara s’oposa
a les ARE per evitar que augmenti encara més l’estoc d’habitatge
construït.

o El Govern de la Generalitat ha canviat absolutament
el discurs entorn a les ARE. Actualment ningú ja no defensa la
urgència d’aquestes mesures ni els terminis per a la construcció
de l’habitatge de protecció oficial. Actualment, el discurs
oficial ha esdevingut simplement una defensa de la necessitat de
posar sòl (barat!) a l’abast del sector. Per tant, es posa de
manifest que la motivació central d’aquestes mesures no ha estat
mai facilitar l’accés a l’habitatge de la protecció oficial de
forma immediata, sinó l’accés del capital immobiliari a sòl
barat i, sovint, no urbanitzable. Actualment s’ha considerat que
fins al 2012 no es preveu que es pugui fer efectiva la oferta
d’habitatge de protecció oficial.

• Els municipis afectats
per una ARE han vist com, de facto, es definia el seu planejament
urbanístic per decret i sense possibilitat d’intervenció
municipal. D’aquesta manera, els canals de participació ciutadana
obligatoris i previstos per la legislació vigent en matèria de
planejament urbanísitic, han quedat aplaçats per d’aquí a 10 o
15 anys. Els grans trets de la planificació urbanísitica municipal
per a la propera dècada ja han estat decidits impedint el
posicionament de la ciutadania.

• Les ARE preveuen un creixement
urbanísitic i poblacional radicalment insostenible que fomenta el
model de nous barris dormitori. Els equipaments per aquests barris no
queden garantits pel Decret, ni està assegurada la mobilitat
funcional dels seus residents. La creació de barris de la magnitud
prevista per les ARE implica la desconnexió amb el model social,
civil, econòmic i cultural dels propis municipis on s’ubicaran les
noves barriades. Per tant, el Govern d’Entesa fomenta pràctiques
de desnaturalització dels municipis:

o El creixement poblacional
previst no es correspon amb la possibilitat de generar llocs de
treball dels municipis afectats. Queda clar doncs, que l’objectiu
d’aquests barris no és el de generar noves zones on viure sinó
nous espais on dormir.

o Els municipis afectats haurien de
desenvolupar una política laboral conseqüent amb el creixement
poblacional previst o les conseqüències de descohesió seran
inevitables.

• La magnitud dels projectes de les Àrees
Residencials Estratègiques no permeten que el teixit local vinculat
al sector de la construcció pugui tenir accés als beneficis d’optar
a aquestes promocions. Es tracta de grans intervencions
urbanísitiques només assumibles pel gran capital immobiliari
totalment desvinculat del territori.

• Els convenis per a la
creació dels Consorcis entre Ajutnaments i Incasòl, que hauran de
desenvolupar les ARE, poden incloure greus contradiccions amb els
principis defensats al Decret Lei de mesures urgents, com per
exemple:

o El no compliment de la obligació de desenvolupar
l’urbanització del sector, la construcció d’habitatge i la
creació d’equipaments al mateix temps.

o No destinar els
ingressos provinents del 15% d’aprofitament mig de la operació al
finançament dels equipaments comunitaris necessaris pel nou barri.

o
Establir terminis de 10 a 15 anys per al desenvolupament dels pisos
de protecció oficial.

o Finançament d’altres actuacions que
Incasòl té pendents al municipi.







És una política
d’habitatge totalment inadequada (DOCUMENT
ANNEX)



(introducció/resum)

El Principat de Catalunya es
troba amb l’estoc d’habitatges buits més alt de tota la seva
història, i davant d’aquesta realitat inqüestionable el Govern
d’Entesa planteja la creació de 90.000 habitatges nous.
Probablement, les ARE haguessin estat una bona figura urbanísitica
per a ser desenvolupada durant els anys ’80 o principis dels 90’,
quan realment calia intervenir clarament en el sector posant a
disposició sòl i habitatge de protecció. Actualment, la situació
ha canviat radicalment i les propostes per garantir l’accés a
l’habitatge han d’anar en un sentit molt diferent. L’habitatge
de protecció oficial no és la solució per accedir a un
habitatge.



• Política real d’accés a l’habitatge /
Política de necessitats:

o Mesures urgents contra l’habitatge
buit

o Mesures contundents de foment del lloguer. L’accés a
l’habitatge no pot ser només considerat com accés a la
propietat.

o Impedir el tractament de l’habitatge com a bé
d’inversió

o Exercir control sobre les pràctiques
especulatives amb l’objectiu d’erradicar-les.

o Centrar en els
municipis la garantia del dret a l’habitatge i la política
d’habitatge social.









DOCUMENT SOBRE LA POLÍTICA
D’HABITATGE



Només observant el nostre entorn podem
concloure que les polítiques d’habitatge que plantegen les
institucions de l’estat són insuficients, perverses, perquè no
ofereixen les solucions a llarg termini que haurien d’oferir.




Aquestes polítiques s’estructuren a través del creixement
urbà, que és al cap i a la fi política de sòl que impedeix la
participació de les comunitats properes i potencia l’enriquiment
dels agents acumuladors de terres i d’edificacions.



Els
governs representatius han privilegiat sempre en tot moment el dret a
la propietat privada. Aquests governs legislen protegint la privadesa
de la propietat per sobre de la resta de drets inherents als
col·lectius i a les persones, per tal que les administracions que
apliquin les seves normes perpetuïn l’esquema econòmic basat en
l’especulació i el joc entre oferta i demanda, prohibint i
criminalitzant els moviments socials que treballen el dret a la
ciutat i al sostre.



D’altra banda, la conceptualització del
dret a accedir a un habitatge digne com a dret individual, i no com a
dret col·lectiu, genera l’articulació de programes socials, com
és el règim actual d’habitatges protegits, que suposen una
resposta incoherent, canalitzant-lo únicament a través de l’accés
a la propietat d’un habitatge que passarà al cap de poc temps al
mercat. Així, no és la comunitat qui ofereix o facilita l’accés
a l’habitatge, sinó que és el individu qui ha d’entrar en el
gran mercat lliure per a proporcionar-se a ella mateixa aquest
habitatge.



La política de protecció oficial és la política
de sòl de què parlàvem: s’assigna una qualificació a cada una
de les parts d’una determinada peça de terreny en base als
percentatges que marca la normativa urbanística, i no en base a les
necessitats dels col·lectius propers ni dels que hi residiran.



Des
del prisma que ofereix aquest context es poden posar sobre la taula
moltes propostes, basades essencialment en la combinació entre la
titularitat del sòl, la de l’habitatge en sí, el règim que
s’atorgui al seu ús i les condicions en què s’hi accedeix.




Prèviament, però, cal que la definició i la gestió del
què és públic correspongui definitivament als col·lectius, per
tal que legítimament concretin un sistema realment democràtic i
participatiu que doni resposta a la necessitat de totes les seves
membres d’accedir a un habitatge digne on desenvolupar el seu cicle
vital. L’actual sistema impedeix absolutament aquesta presa de
poder, ja que el poder de decisió és assumit pels ajuntaments i
l’administració autonòmica en base a la proposta dels grans
propietaris promotors, que tenen com a principal objectiu lucrar-se
econòmicament.



La titularitat privada perpetua les relacions
de desigualtat. El model d’anàlisi i creació de ciutat actual,
basat en l’acumulació de capital, sòl i edificacions, per a
forçar l’establiment de models de municipis encarats a l’expansió
cap a fora en les condicions de màxim rendiment, generant
desequilibris socials, ambientals, laborals... accepta molt poques
excepcions.



Malgrat això, és possible posar en marxa
dinàmiques que aparten mínimament el mercadeig i propicien trencar
amb l’abandonament de solars i habitatges amb el dret a accedir a
un habitatge en supòsits concrets, sempre i quan es combinin
eficientment, ja que les dues primeres són política d’habitatge i
les dues darreres, de sòl:



La masoveria i la masoveria urbana
permeten el dret al gaudi de l’habitatge amb la contraprestació
del seu manteniment i millora, durant el temps pactat.

El lloguer
social, la creació de borses d’habitatge accessible i amb
garanties suficients per ambdues parts es duu a terme en molts
municipis.

La cessió del dret de vol sobre sòl implica la
facultat d’edificar en sol aliè en els termes pactats i permesos
pel marc urbanístic. Un cop transcorregut el termini la propietat
del sòl incorpora l’edificació.. Aquest dret només aporta la
possibilitat d’edificar en sòl aliè i usar-lo durant un temps.


La constitució de dret de superfície possibilita segregar la
titularitat del sòl i la de l’edificació que s’hi assenta,
permetent la promoció privada en sòl de l’administració i la
promoció per part de l’administració en sòl privat o de la
mateixa administració.



Aquestes propostes es troben
regulades, permeten l’establiment de pagaments periòdics i
asseguren que la titularitat de les edificacions es mantingui una
vegada finalitzat el seu termini.



La pràctica amb altres
sistemes ha demostrat que la titularitat comunitària del sòl i dels
edificis si és capaç de garantir a llarg termini l’accés a
l’habitatge.



En aquest sentit existeixen models com el
defensat per l’Associació Sostre Cívic, que planteja la suma de
la propietat privada en una estructura de cooperativa, a qui
correspon la propietat de l’habitatge. Els seus membres, que formen
la cooperativa, tenen dret a usar aquell habitatge de manera
indefinida en el temps a canvi d’un lloguer tou mensual, essent
aquest dret d’ús transmissible només al mateix preu i per
herència. Proposa la col·lectivització de béns per a aconseguir
una finalitat col·lectiva, la posada en funcionament de models
respectuosos amb els cicles d’energia, aigua i materials i un
funcionament de la estructura interna participat.



El sostre
cívic formula una crítica i comporta una alternativa real a la
política de sòl que les administracions venen com a desenvolupament
i, encara que no puguin separar-se’n totalment, són una aposta
clara cap a la gestió col·lectiva amb participació directa dels
seus membres.



Tanmateix, el cooperativisme, en els termes
plantejats altra vegada per les normes que ho regulen, no pot
comportar una vertadera alternativa al sistema de propietat privada
en tant que persisteix en la cooperativa i exclou l’entorn que no
en forma part.



D’altra banda, la política d’habitatge
s’ha de basar en els criteris d’igualtat i de sostenibilitat que
evitin l’abandonament de zones urbanes -com els nuclis antics o els
barris obrers amb construccions de baixa qualitat- en favor dels nous
barris d’eixample. Aquest abandonament afavoreix la “ghettització”
i converteix aquests espais en zones degradades social i
econòmicament. En aquestes zones hi ha un alt percentatge
d’habitatges desocupats, i creiem que s’ha d’apostar per la
rehabilitació com a motor per a generar espais nous que es
relacionen de forma equilibrada amb el seu entorn, i per fomentar la
cultura del lloguer just.



Altres experiències si trenquen el
sistema de propietat privada, negant-la des del seu inici i proposant
sistemes de vida i relacions col·lectives apartades del sistema de
relacions capitalistes:



La okupació d’habitatges i d’altres
espais és un moviment social i polític que, mitjançant
l’organització i la implicació veïnal, cerca la recuperació
d’espais per a la comunitat. Aquests espais són rescatats del
l’abandonament que genera l’especulació i l’acumulació
immobiliària, i es posen al servei de la comunitat a través de
projectes autogestionaris i d’autorganització.



Òbviament,
el mateix sistema legal que protegeix la propietat privada es troba
recolzat per un sistema policial capaç de reprimir brutalment
aquestes experiències. Malgrat això, el moviment i les
organitzacions okupes, tant a gran com a més petita escala,
continuen posant en dubte la perversió del sistema.



Aquestes
pinzellades ens fan conscientes que és necessari una reformulació
total dels sistemes normativitzats de relacions entre la política de
sòl i la d’habitatge, i entre les relacions entre l’administració
i les comunitats i col·lectius, que possibiliti un accés a
l’habitatge coherent amb les necessitats comunes i de l’entorn.




Resulta del tot necessari que es faciliti la implicació de
les habitants dels municipis i dels barris en la creació i gestió
de les polítiques socials entorn de l’accés a l’habitatge, per
tal que puguin esdevenir reals i eficaces, evitant que la
participació es quedi només en programes participatius propositius,
perquè és necessari que des dels pobles i des de les ciutats
prenguem poder de decisió -també- per a la gestió de les
polítiques socials referents a l’habitatge, així com per a
establir el destí de les causes de les desigualtats en les
relacions.